Carta d'un fill independentista als seus pares indecisos

Carta d’un fill independentista als seus pares indecisos

Pares, ja sé que penseu que tot plegat és un bon lio. Fins i tot que és de la classe de lios que són perfectament estalviables si les coses haguessin anat d’una altra manera i algú hauria posat el seny que sempre heu pensat que hi ha a Catalunya. Però aquí estem, i com sempre m’heu dit, els problemes s’han d’afrontar de cara. No hi ha més remei.
Pares, sóc ben conscient que mai no heu deixat de banda els vostres orígens, que d’alguna manera també són els meus. No puc oblidar, però, com em repetíeu una vegada i una altra, que jo era català. Com, des de petit, vaig anar a una escola a on la vostra llengua adoptiva era la vehicular. Sabeu que jo en sóc i me’n sento perquè vosaltres abans m’hi vàreu fer sentir.
I ho vàreu fer a la nostra manera, allunyats de falses renúncies i de gesticulacions de convers furibund. De manera discreta i sumant el que un és amb el que es vol ser. I així ho vaig sentir sempre. Per això, estimats pares, m’heu d’entendre quan us explico que no deixarem de ser qui som. M’heu de creure quan us dic que ningú no us farà renunciar a allò del que mai no us heu pogut ni volgut desprendre.
Ja sé que em dieu que millor que no em faci notar tant perquè ningú no sap què pot passar. Però recordeu que em vàreu educar en llibertat per viure sense les pors amb què us van programar a tota una generació. Ara ja és tard per advertir-me d’uns perills que no sóc capaç de sentir, ni estic disposat que m’engarjolin. És més, no em crec que vosaltres en el meu lloc no féssiu el mateix. Collons, pares, que els avis ja ho van haver de fer quan van ser expulsats de la seva terra pels mateixos que avui han fet d’Espanya el seu ranci patrimoni. I ho van fer trencant amb tot allò que coneixien per venir des d’Andalusia a Catalunya a jugar-se-la per donar-vos un futur que allà no teníeu. Al cap i a la fi jo ho faig perquè els meus fills tinguin un futur que ara veig perillar. Jo també sóc un emigrant, com vosaltres. De manera simbòlica marxo també per necessitat. Però ho faig amb la ferma esperança que entre tots crearem una societat nova i millor que la que tenim. I que posarem al seu servei un Estat modern i més democràtic que tracti la gent com a ciutadans i no com a súbdits.
Ara mateix esteu pensant que sóc un somiatruites. D’acord, us ho accepto. Però no puc deixar de constatar que entre la generació de la guerra, la fam i l’analfabetisme i la meva, en què els fills dels obrers no passàvem gana, anàvem a la universitat, ens enviàveu a l’estranger a estudiar anglès, només hi ha una generació: la vostra. Sisplau, no em parleu d’impossibles. Ni em feu creure que el progrés és tan natural com inexorable, perquè vosaltres sabeu que s’ha de lluitar molt per tenir una vida digna.
M’enteneu ara, quan us dic que estic convençut que ho podem aconseguir? Quan us dic que milers i milers de persones d’aquest país, tan castigat, sabem que l’única possibilitat d’ensortir-nos-en passa per agafar nosaltres mateixos les regnes del nostre país? Això ja no hi ha qui ho pari. Com ningú no us va parar quan es tractava del meu benestar. Sé que m’enteneu perquè a vosaltres no us va quedar més remei que ser tant somiatruites com jo.
Pares, sabeu que tinc raó. Com sabeu que tinc dret a no creure’m més els cants de sirena que tornaran a arribar de Madrid. Ni tinc perquè continuar acceptant resignadament que em titllin d’insolidari ni haver de sentir com parlen de nosaltres d’una manera tan injusta i dolorosa. Però què us haig d’explicar a vosaltres, que us heu deixat la veu defensant Catalunya quan tornàvem al poble a passar l’estiu.
Però ja ha arribat el moment d’afrontar el futur. És el meu moment. Cada generació suposo que té el seu i aquest ha arribat. Jo també voldria que les coses fossin d’una altra manera i que vosaltres no haguéssiu de patir una situació emocional tan complexa. No us cregueu que no ho veig. Però penseu fredament. Quin sentit té ara mateix tot esforç d’una vida, tot el vostre esforç, si ara no em feu confiança? Quina hauria estat la raó de ser de tot el que vàreu arribar a fer per mi, si no puc comptar amb vosaltres ara que me l’estic jugant per construir un futur millor? Quin sentit tindria tot el jo he fet, faig i faré pels meus fills si no els acompanyo en les seves decisions encara que em costi comprendre-les?
Pares, no em fa por equivocar-me. Vosaltres em dèieu que l’únic que no s’equivoca és qui no fa res. El que jo no vull és recordar tota la meva vida que vaig tenir l’oportunitat d’aconseguir el millor i no vaig ser prou decidit ni m’hi vaig esforçar prou per aprofitar-la. Però vull que vingueu amb mi. Heu fet moltes coses que no us podré agrair mai prou. Aquesta us la demano. Feu-ho per mi. Ho fareu per vosaltres.

Compartir és guanyar!